El desert mediterrani

L’augment dels nivells de CO2 estan alterant significativament el clima: augment de temperatures, patrons de precipitacions de gran impacte i augment en la freqüència i intensitat de fenòmens meteorològics adversos. Aquests canvis intensos tenen profundes conseqüències en les comunitats ecològiques i canviaran dràsticament els paisatges terrestres. Una de les regions on recaurà i amb més incidència es la zona mediterrània. D’acord amb un informe de la Agència Europea de Medi Ambient ¹, les principals conseqüències del canvi climàtic a l’àrea mediterrània seran: un intens increment de les temperatures extremes i un notable descens de les precipitacions i els cabdals dels rius ². Sequeres, pèrdua de biodiversitat, manca d’aigua, incendis forestals, reducció de les collites, increment de la mortalitat del bestiar i una multitud d’efectes negatius en l’economia es normalitzaran. La conseqüència d’aquests canvis originarà la desertificació dels ecosistemes i dels paisatges de la regió mediterrània ³⁴.

S’han establert relacions entre els llargs períodes de dèficit de pluges en l’àrea mediterrània als últims 10.000 anys amb el col·lapse de les civilitzacions passades, però ninguna d’aquestes situacions es comparable amb els canvis climàtics que s’esperen al Mediterrani durant el segle XXI^4:1. A la regió mediterrània s’espera una reducció de les precipitacions de més del 30% anual i un increment del 60% durant l’època estival ^1:1, la freqüència de les sequeres es multiplicarà per 15 ^1:2, el mes de juliol més càlid podria ser 9º C per sobre del estiu més xafogós a l’actualitat ⁵, els rius Ebre i Miño veuran a l’estiu com el seu cabdal es redueix en un 45% de mitjana i fins un 90% durant els anys més secs ^1:3 i el mar Mediterrani serà més càlid, més salat i més àcid originant així un risc en la proliferació d’algues i bacteris tòxics ^1:4. Aquest estrès tan intens sobre els ecosistemes provocarà que la fauna i flora autòctones desapareguin progressivament, transformant grans àrees del sud d’Espanya, Sicília, Grècia, Turquia, Orient Mitjà i el nord d’Àfrica en un desert comparable al Sahara, mentre que parts del sud de França, nord d’Itàlia i els Balcans es convertiran en paisatges semiàrids ^4:2.

Ciutats com Sevilla, Lisboa, Granada, Palerm, Atenes, etc. han necessitat milions d’anys per a desenvolupar un clima determinat, però si l’escalfament global continua a aquest ritme, aquestes ciutats estaran al bell mig  d’un desert a finals de segle i les seues economies es col·lapsaran ^3:1. Per a impedir la desertificació de la zona mediterrània, l’escalfament global  ha de mantenir-se per sota dels 1.5º C ^4:3. Però al ritme actual de les emissions de CO2 aquest valor s’assolirà a finals de l’any 2027 ⁶. Es requereixen, llavors, quantioses i immediates reduccions en les emissions de CO2. Malgrat això, actualment ens dirigim a l’assoliment de 2º C  d’escalfament al 2050 i al menys 4º C  a finals de segle ⁷.

Encara estem a temps de paralitzar les emissions de CO2 i romandre sota els 1.5º C d’escalfament. La desertificació del Mediterrani es pot evitar. Necessitem actuar ja!